Javier Escovedo signa en boli ‘doraet’

DSC_1246

-Sorry, can you ‘sign’ it?

-Without “sorry”…sure

-I have a pen

I have one, too.

I el Xavi es treu un super boli ‘doraet’. Osti tu, quina categoria. Fuera coñas, l’Escenari no és tan fàcil d’omplir i ells ho van fer. El toc eixe yankee ens va encantar a tots.

Diumenge, un Bitter i, com sempre, l’atmosfera de l’Escenari.

Si s’ho vau perdre perquè vau voler, sou idiots!

Anuncios

La nit dels vinils, a l’Escenari

A Alcoi fa tanta calor que fins i tot els vinils s’han despullat i han eixit al carrer mostrant les ‘vergonyes’ i els records que teníem oblidats. S’han llevat la pols de damunt, alguns en tenien més que d’altres, i han anat a buscar un lloc per a fer-se’n una (o dos, o tres…). No han pogut evitar xiular mentre caminaven i han anat perdent alguna que altra melodia inoblidable pel camí.

Alguns paisans asseguren haver-los vist al pub l’Escenari, dissabte passat. El format més longeu utilitzat en l’actualitat, movent els malucs. Quin escàndol, quin batibull. La van liar… i, aquest dissabte, tornen a la càrrega. Pau Miquel i Toni (dos dels components dels Arthur Caravan) han demostrat, per si algú no ho sabia encara, que els vinils no estan, ni molt menys, oxidats (ni ells, tampoc).

“El vinil és el format que més consumim i ens agrada, i, amb aquestes nits i a aquest lloc, trobem eixa llibertat de posar el que ens ve de gust i com ens sentim més còmodes” (Toni). Els plats es munten damunt de l’escenari, així el públic pot veure què està sonant, i la resta ve rodat: la festa està ben servida.

La primera nit temàtica, la de dissabte passat, es va dedicar exclusivament a la música jazz. Va anar, segons els artífexs, “de rechupete”. Els vinils ens han promés que tornen demà a la nit. En aquesta ocasió, pensen deixar-se anar la cabellera i ja han dit que no es responsabilitzen de les conseqüències. Portaran les emocions a flor de pell, i alguna que altra sorpresa sota el braç, han afegit. Toni ens ha filtrat alguna coseta: serà una sessió més variada, més rockera, però no solament sonarà rock&roll dels cinquanta. A quatre mans… o, igual, a més. Una orgia musical, vaja. Els convidats d’honor: des de Bo Diddley fins a M.Ward, passant per Roger & The Gypsies, Andre Williams, saltant als MC5, ‘regolant’ per la poesia beat de Patti Smith, Velvet Underground, Jonathan Richman, Violent Femmes, i arribant a Jon Spencer Blues Explosion o els Pavement. Alguns dels hits més desvergonyits ja han reservat taula.

I, com d’açò mai hi ha prou… “Ens feia goig posar la música al lloc on hem aprés més sobre bandes mítiques i on passem gran part del nostre temps. La idea és donar-li continuïtat, i fer algunes sessions (almenys, una al mes), durant la resta de l’any” (Toni).

Nosaltres no s’ho pensem perdre, let’s go boogie!

La sang és sang: el nebot de l’Ovidi (en exclusiva)

La sang…és sang. Densa, i densíssima, en un sentit retòric. Pocs vincles hi ha que lliguen més fort. De vegades, el parentiu és una condemna, (ja diuen això de què a la família no l’escollim); d’altres és, com a mínim, una gràcia i una sort. Isaac Montllor ho sap: és el nebot del gran Ovidi. Assegura que el seu cognom no ha influit en la seua carrera com a artista, com a ballarí professional. Però no hi ha cap dubte de què Isaac ha heretat la sensibilitat del cantautor que aquest any hagués fet setanta anys. La sang…és sang.

Isaac està orgullós de cognomenar-se “Montllor”, encara que mai li han agradat els favoritismes. “L’artista naix com a tal, i el carisma es té o no es té”. Segons l’alcoià, “la capacitat d’expressió” és l’element distintiu. Si ha de triar entre els treballs de son tio, Isaac ho té ben clar: “M’emocione cada vegada que l’escolte en M’aclame a tu, la lletra, a més, és preciosa”. Insisteix en què cadascú va escollir camins diferents, però reconeix que ha heretat aquesta sensibilitat per la música, perquè “no pot haver moviment sense musicalitat” en la dansa. El ballarí assegura que el cantautor era “tot interpretació” i que aquesta característica el va fer molt especial. “Recorde que, quan jo era un xiquet i l’observava sempre damunt de l’escenari, desitjava poder arribar a experimentar les sensacions que mon tio vivia allà dalt”. Com a anècdota, Isaac ens explica que l’any passat va tenir la sort de compartir espai amb Maria del Mar Bonet, qui es va sorprendre gratament al saber que era el nebot de l’Ovidi.

‘LO’ BO TAMBÉ ES PEGA. Veure a Isaac ballar convida a desenganxar els peus del terra sense necessitat de fer-ho. Malgrat la seua capacitat per fer volar la imaginació, el nebot de l’Ovidi se sent molt lligat a la seua realitat, a les seues arrels. Al principi, el consideràvem una promesa de la dansa clàssica i contemporània; ara, podem dir que ha saldat el seu deute, i va més enllà. L’any passat, al febrer, va actuar a Alcoi amb l’espectacle Cor perdut, junt a altres membres de la Companyia Nacional de Dansa –que, fins fa molt poc, dirigia Nacho Duato. Isaac va rebre la primera classe de ballet amb set anys, i no ha parat des de llavors. El nebot de l’Ovidi porta onze anys lluitant per aconseguir un reconeixement internacional. Ha actuat tres vegades al Liceu, a Barcelona, i assegura que és “un dels millors teatres” que hi ha. Un amor per aquesta terra, per Catalunya, que també li ve de família.

[Per aquells que ara estan

‘tant’ lluny però ‘tant’ a prop,

‘tant’ a dins de nosaltres.

Per a tu.

(‘A la vida’, Ovidi Montllor)]

 

Per Marta Rosella Gisbert Doménech. Basat en l’article escrit el 3 de març per a El Periódico de Catalunya: ‘Ballarí amb un gran cognom’ (secció Cultura). Ací per veure’l.

Exposición A-DINS en Alcoi (Alacant)

A-DINS. De dins a fora. Que naix de l’interior. Emocions que travessen la pell i afloren de manera natural, sense repressió. Aquesta és l’essència.

Una exposició de dotze obres que es va crear amb motiu del passat TEDx-València. Vaig decidir juntar dues interpretacions d’una mateixa idea: la del ponent, que era, a més, qui la desenvolupava amb el seu discurs durant les xerrades, i la d’un artista. Perquè un concepte no és res si es queda en la teoria, si roman en un únic cervell.

I dotze idees…per a huit ments creatives (pintors/es, il·lustradors/es…), la majoria valencians/es i catalans/es. Segur que vos sonen els noms de Paula Bonet, Joana Santamans, Elena Mir, Manuela Torres, Laura Castelló, Belén Segarra, Iñaki Otaola i Guim Tió. Si no, anirem presentant-los, no patiu!

El resultat, vos convidem a què vingueu a veure’l. AR-TEDxValència es converteix en un petit experiment anomenat A-DINS. Si repetim, és per millorar. Mostra d’art A-DINS; perquè ens naix, simplement.

Vos esperem!

Idea original i organització: Marta Rosella Gisbert Doménech
Col·laboren: AR-TEDxValència i Licores Sinc (Cerol)

*Es podran adquirir prints al preu de 25 euros cadascuna (encara que en l’exposició presentarem una mostra, no l’original, del treball realitzat pels artistes per a AR-TEDxValència). A més, cada obra estarà signada pel seu autor/a.

A-DINS (“a-dentro”). De dentro hacia fuera. Que nace del interior. Emociones que atraviesan la piel y afloran de manera natural, sin represión. Esta es la esencia.

Una exposición de doce láminas que se creó con motivo del pasado TEDx-Valencia. Decidí juntar dos interpretaciones de una misma idea: la del ponente, que era, además, quien la desarrollaba en su discurso durante las charlas, y la de un artista. Porque un concepto no es nada si se queda en la teoría, si permanece en un único cerebro.

Y doce ideas…para ocho mentes creativas (pintores/as, ilustradores/as…), la mayoría valencianos/as y catalanes/as. Seguro que os suenan los nombres de Paula Bonet, Joana Santamans, Elena Mir, Manuela Torres, Laura Castelló, Belén Segarra, Iñaki Otaola y Guim Tió. Si no, iremos presentándolos, ¡no os preocupéis!

El resultado, os invitamos a que vengáis a verlo. AR-TEDxValencia se convierte en un pequeño experimento llamado A-DINS. Si repetimos, es para mejorar. Muestra de arte A-DENTRO; porque nos nace, simplemente.

¡Os esperamos!

Idea original y organización: Marta Rosella Gisbert Doménech
Colaboran: AR-TEDxValencia y Licores Sinc (Cerol)

*Se podrán adquirir prints al precio de 25 euros cada una (aunque en la exposición presentaremos una muestra, no el original, del trabajo realizado por los artistas para AR-TEDxValencia). Además, las obras estarán firmadas por su autor/a.

Marta Rosella Gisbert Doménech

(por Laura Castelló)

Un alcoià d’una altra pasta

(el meu petit homenatge a Raül Botella)

Si hem aprés una lliçò de Raül Botella aquesta és que, d’alcoians, n’hi ha de molts colors i tamanys. I ell destacava especialment. Estava fet d’una altra pasta, d’una que havia sorgit de barrejar humor i art.

Diuen que l’art s’ha de poder tocar. Tant de bo Raül ens hagués convidat a passar a l’interior d’un dels seus quadres. Hauríem escodrinyat tot mentre passejàvem pel seu particular i acollidor Alcoi, de Sant Francesc a Santa Rita, descobrint el rostre grotesc dels seus “personatges”. Ens hauríem acabat difuminant en el seu acrílic de bona gana, disfrutant d’un bany futurista, algunes vegades, i força bohemi, d’altres. La distorsió magnífica del seu traç ens allunyaria una mica més encara de la realitat, com un miratge, però la vivesa dels colors ens enlluernaria de tal manera que aterraríem de nou a la terra… Fins que ens topàrem amb la sèrie de “L’ànima de l’estrucat”. Això ja seria el deliri sense fre. Orgies i bacanals de formes i més formes, (amorfes), amb sentit.

Són obres amb personalitat, les de Raül, que sempre deixen un somriure ben marcat a la boca, o al cor, o a l’ànima. La imatge d’un Alcoi que es belluga amb el pas ferm d’una dona ferrenya, o amb els aires locals tenyits de romanticisme dels seus carrers i personatges; en definitiva, a causa del tremolor d’un pinzell disposat a despentinar tots els referents fins ara acceptats com a vàlids.

Raül Botella és molt gran. Ara ell és el protagonista del nostre quadre. M’he quedat amb ganes d’entrevistar-lo. I, després de sumergir-me en el seu treball, en moltes més. Gràcies pel teu talent, irrepetible.

Per Marta Rosella Gisbert Doménech

PERSONATGES (R.B.)

Una experiència Von Bismark

Com si, de sobte, una de les grans dives de la dècada dels cinquanta es desenganxara del mític pòster pin-up de qualsevol habitació i inundés l’espai d’extravagància, sensualitat, i molt de fum i maquillatge. I, darrere d’aquella cortina feta d’un teixit pseudorreal, la insinuació d’una jove rossa (o no) amb gairebé més tatuatges que pell. Obrim els ulls. Però tot continua més o menys igual.

El seu nom verge és Irene López. Però allò que realment la defineix és “xica psychobilly” (barreja de punk rock, rockabilly, entre d’altres). Vinila, explica, ve de la passió crònica que sent vers els vinils. És una amant de l’hiper(dia)bòlic burlesque. Pur espectacle. Nosaltres encara la mirem, atònits, des del llit, mentre ella prova de llevar-se els últims trossets de Blu-Tack. En bon moment (…), la súper-heroïna retro decideix fer funcionar la ràdio. Recordem que, a les seues actuacions, sempre promet al públic que el portarà als orígens del rock. Però ara és massa matí… Decidim adaptar-se a les cançons amb un canvi de posició, seguit dels “cinc minutets més”.

Però no arribem ni al minut… i Vinila ja s’ha posat a cantar, deixant al penjador tot el seu accent andalús (de Peligros…). Tira dels llençols i ens sacseja mentre exclama: “Jo sóc molt millor en directe, veritat que si?” Assentim i ens girem cap a l’altre costat. No ens queden forces, precisament perquè ens hem imaginat al Calderón, amb un ambient propi de cabaret, sense deixar de ballar i de passar-ho bé amb ella. Tornem a corroborar que Vinila Von Bismark, però, està feta d’una altra pasta.

Portem aproximadament un quart d’hora de concert privat quan Vinila ens demana un trapezi. És una artista realment polifacètica. De totes maneres, no en tenim, així que, a canvi, li oferim un café. Amb la gravetat vocal que la caracteritza quan canta, ens explica que ha de marxar, que ha quedat amb els Lucky Dados (estranyes coincidències… aquests no estaran també al teatre d’Alcoi?). Ens llança un petó que es perd en l’aire i, sense deixar de banda el seu carácter esperpèntic, grotesc, fa un drama quan es lleva el mocador estil Audrey. Diu que se’l podem quedar, de record. Torna a la seua posició immòbil del pòster, on l’esperen uns talons grocs amb lunars, junt a Rachel Arieff. Demà comprarem l’entrada pel seu espectacle de divendres 31 de maig. Se’ns dibuixa un tímid somriure, i continuem dormint.

Per Marta Rosella Gisbert Doménech