De blog en blog… y viviendo ‘abroad’

De blog en blog…y tiro porque me toca. Tranquilos, que no os vamos a abandonar.

Yo me mudo, como las estaciones, y os presento un nuevo site dedicado a los españoles en el extranjero: Viviendo Abroad.

Anécdotas, historias de terror (ahora que se acercan estas fechas), cotilleos, artistas, “fugas de cerebro”… Idas y venidas, vueltas a la home. El pan de cada día. ¡Y algún que otro cotilleo, xè, Mariu!

Siempre intentando no perder de vista la calidad de nuestros textos, nuestras vivencias como viajeros, las fotografías que no se pierden, los entrevistados que más valoramos.

Lo mejor es que entres y nos critiques…Porque continuamos trabajando (véase la foto) y luchando por un mundo mejor, y por sacarnos las castañas del fuego. Enjoy!

IMG_20131029_142046

P.D. Pipas con Piel es mi primera criatura, no la dejaremos desamparada.

 

 

Anuncios

Javier Escovedo signa en boli ‘doraet’

DSC_1246

-Sorry, can you ‘sign’ it?

-Without “sorry”…sure

-I have a pen

I have one, too.

I el Xavi es treu un super boli ‘doraet’. Osti tu, quina categoria. Fuera coñas, l’Escenari no és tan fàcil d’omplir i ells ho van fer. El toc eixe yankee ens va encantar a tots.

Diumenge, un Bitter i, com sempre, l’atmosfera de l’Escenari.

Si s’ho vau perdre perquè vau voler, sou idiots!

El Arenal Sound de la suerte


El 13 suele traer mala suerte. Con Mendetz, Skip&Die (los disfrutamos de lo lindo en Sidecar), Kill the hipsters, Lori Meyers, Delafé y las flores azules, The Kooks, Zombie Kids…Es imposible que una edición del Arenal Sound que acaba en este número (“20…13”) esté destinada al fracaso. Más bien al revés.

Trip hop, canción de autor, nombres internacionales, electrónica, clásicos que no caducan…El 1,2,3 y 4 de agosto nos vamos a Burriana a descubrir qué se cuece en este festival. Por primera vez. Y creo que no será la última.

-Què li poso? -Una de ‘popArb’, per favor

IMG_3197

Dissabte, 11 a.m. (així queda més modern), Molins de Rei. On the road. L’aventura “popArbuciana” no havia fet altra cosa que començar. El nostre primer contacte amb la terra ferma i dolça d’Arbúcies va ser cap a la una del migdia. Era prioritari aconseguir entrar al concert exclusiu de Senior i el Cor Brutal d’aquella mateixa vesprà al Cafè Can Torres. “L’aforament limitat” es va limitar en una hora! Però nosaltres no ens quedaríem sense veure als valencians… encara que encara no ho sabíem.

Un cop ubicades, vam pujar fins el Prat Rodó per escoltar a Bruno Sokolowicz (Sputnik), amb qui vam disfrutar dels millors clàssics “trenca-caderes” (la millor part, el moment italià, amb Rita Pavone i Gino Paoli, entre altres) en un racó especial i molt acollidor al costat del riu que creua el poble, acompanyats del vermut arbucienc centenari i d’aquells que no estaven de ressaca per la nit anterior.

Després de la pausa per dinar, i d’escorcollar l’expo de la Noe Elias, Jaleo, ens la vam trobar disfrutant també de la pau i el bonrotllisme del mallorquí Miquel Serra.  I ja eren les set. Tot Arbúcies va vibrar amb el cant de l’Ocellot. Aquells que els coneixíem ens vam sorprendre un poc menys, però van estar més brutals que mai. Ens vam perdre un bon tros del seu famolenc directe perquè ens havíem de colar (encara no ho sabíem) en el Café Can Torres.

Si, ens vam colar en el concert. Encara no sabem ben bé com, però no ens van pillar. Senior i el Cor Brutal van pagar molt la pena. No m’atreviria a dir que com sempre, perquè es perdria la seua intenció de voler treure’ns budells, sang i emocions, que es fa ben palesa en cada directe. Això va ser com si ens pegaren quatre (h)òsties seguides, però d’aquelles que senten bé.

Després de sopar, el gruix va continuar en dos escenaris: Montsoriu i Estrella Damm. Amb Bremen i, sobretot, el que podríem definir com a “metal surfer” de Santa Rita, vam suar. El tripartit format per Maria Rodés, Martí Sales i Ramon Rodríguez fou increïble, impecable. Després, uns mítics i uns que ho seran; La Habitación Roja i Inspira. Oh, i La iaia, entranyables.

I especialment efervescent va ser el final que el popArb es va “arrear”. Trip hop fins a rebentar amb Delafé y Las Flores Azules (uf!). I, quan encara ens pensàvem que no ens quedaven forces, arriba Joan Colomo i reinventa la radiofòrmula amb una veu de pitufo i uns teclats que ens van fer volar. Flipant.

El nostre final al popArb marcava les 10 del matí al rellotge. La desorientació (un poc més i arribem a Lleida) i la boira van tindre a veure. Però això és una altra història. L’any que ve tornem!

IMG_3199

IMG_3201
arbucienc

IMG_3212
Miquel Serra

IMG_3219
Ocellot

IMG_3228
Bremen

IMG_3232
Maria Rodés, Martí Sales i Ramon Rodríguez

IMG_3238
La Habitación Roja

IMG_3242

IMG_3249
La iaia

IMG_3262
Delafé y Las Flores Azules

‘Beatlemania’, de La Vegas y Broadway a Barcelona

He escuchado un montón de covers sobre The Beatles, pero este va a ser el plato fuerte. Nos lo han prometido, y nos hemos fiado porque pinta estupendamente: la banda Beatlemajesty lleva siete años rindiendo homenaje a los míticos ingleses en -nada más y nada menos- Las Vegas y Broadway. Se dice de ella que es la mejor banda que honra a The Beatles del mundo. Si estáis en Barcelona, no os podéis perder este show al más puro estilo Broadway. ¡Solo hasta el domingo! En el Teatro Barts.

020413174520_beatlejumpbs

Il Gran Teatro Amaro

Willkommen, bienvenue, welcome.

Il Gran Teatro Amaro encaixava perfectament en el petit Escenari d’Alcoi. Tu, ni fet a posta. Clar, ja sabem que el dissabte tot és més relatiu; el fum (abans) i l’alcohol dilaten el temps… l’espai. Tot es pot.

I, ostres, a un cabaret o taberna, encara hi ha més exigències d’aquest tipus. Collons, la gent vol passar-ho bé. Però continuava sent massa grotesc veure cinc homes allà ficats (Robert Van Der Tol, Mischa Kool, Gat -el català-, Panc Daalder i Peter Van Os), quatre dels quals eren holandesos de dimensions respectables. A més, a la paròdia faltava sumar-li tota una sèrie d’objectes sonors: guitarres, ukulele, banjo, piano, contrabaix, serra musical, mandolina, percussió, tambors, acordió i metal·lòfon. Era impossible imaginar-se l’espectacle, però ja sabíem que anava a ser això mateix.

La veu de Robert va ocupar moltíssim. Fins i tot va omplir algun cap buit. Francés, alemany, italià, holandés, castellà. Molts defensors de la lletra en les cançons van desistir en algun moment per incomprensió. La majoria es va acomodar en un so pur i nu que, més enllà del tòpic, parlava per si mateix. Il Gran Teatro Amaro va murmurar per seduir-nos, va cridar per reivindicar. Res d’amplificadors ni amplificacions, tot “de tu a tu”, “vine que t’ho conte”…Això si, en veu alta, s’il vous plaît.

A ningú li va quedar res a dir, en cap idioma. Silenci connotatiu, molts cops. Les cares, les nostres, amb els ulls secs i la boca feta aigua; les seues, des del principi, amb la tendra inèrcia de la ironia feliç, que vol ser. La pròpia de la seua filosofia, que naix i mor amb la música “transeuropea d’entreguerres” que professen. Un record a aquella Europa que va truncar el nazisme, plena d’esperances efervescents que alguns donàvem per perdudes, fins i tot, a la nostra imaginació. Fins que Il Gran Teatro Amaro li va fer un “huequet” a l’Escenari, entre sospirs i trets musicals. Tot es pot.

52f5fd643d8a5d1a68301bffa86e1566_full

La nit dels vinils, a l’Escenari

A Alcoi fa tanta calor que fins i tot els vinils s’han despullat i han eixit al carrer mostrant les ‘vergonyes’ i els records que teníem oblidats. S’han llevat la pols de damunt, alguns en tenien més que d’altres, i han anat a buscar un lloc per a fer-se’n una (o dos, o tres…). No han pogut evitar xiular mentre caminaven i han anat perdent alguna que altra melodia inoblidable pel camí.

Alguns paisans asseguren haver-los vist al pub l’Escenari, dissabte passat. El format més longeu utilitzat en l’actualitat, movent els malucs. Quin escàndol, quin batibull. La van liar… i, aquest dissabte, tornen a la càrrega. Pau Miquel i Toni (dos dels components dels Arthur Caravan) han demostrat, per si algú no ho sabia encara, que els vinils no estan, ni molt menys, oxidats (ni ells, tampoc).

“El vinil és el format que més consumim i ens agrada, i, amb aquestes nits i a aquest lloc, trobem eixa llibertat de posar el que ens ve de gust i com ens sentim més còmodes” (Toni). Els plats es munten damunt de l’escenari, així el públic pot veure què està sonant, i la resta ve rodat: la festa està ben servida.

La primera nit temàtica, la de dissabte passat, es va dedicar exclusivament a la música jazz. Va anar, segons els artífexs, “de rechupete”. Els vinils ens han promés que tornen demà a la nit. En aquesta ocasió, pensen deixar-se anar la cabellera i ja han dit que no es responsabilitzen de les conseqüències. Portaran les emocions a flor de pell, i alguna que altra sorpresa sota el braç, han afegit. Toni ens ha filtrat alguna coseta: serà una sessió més variada, més rockera, però no solament sonarà rock&roll dels cinquanta. A quatre mans… o, igual, a més. Una orgia musical, vaja. Els convidats d’honor: des de Bo Diddley fins a M.Ward, passant per Roger & The Gypsies, Andre Williams, saltant als MC5, ‘regolant’ per la poesia beat de Patti Smith, Velvet Underground, Jonathan Richman, Violent Femmes, i arribant a Jon Spencer Blues Explosion o els Pavement. Alguns dels hits més desvergonyits ja han reservat taula.

I, com d’açò mai hi ha prou… “Ens feia goig posar la música al lloc on hem aprés més sobre bandes mítiques i on passem gran part del nostre temps. La idea és donar-li continuïtat, i fer algunes sessions (almenys, una al mes), durant la resta de l’any” (Toni).

Nosaltres no s’ho pensem perdre, let’s go boogie!