Il Gran Teatro Amaro

Willkommen, bienvenue, welcome.

Il Gran Teatro Amaro encaixava perfectament en el petit Escenari d’Alcoi. Tu, ni fet a posta. Clar, ja sabem que el dissabte tot és més relatiu; el fum (abans) i l’alcohol dilaten el temps… l’espai. Tot es pot.

I, ostres, a un cabaret o taberna, encara hi ha més exigències d’aquest tipus. Collons, la gent vol passar-ho bé. Però continuava sent massa grotesc veure cinc homes allà ficats (Robert Van Der Tol, Mischa Kool, Gat -el català-, Panc Daalder i Peter Van Os), quatre dels quals eren holandesos de dimensions respectables. A més, a la paròdia faltava sumar-li tota una sèrie d’objectes sonors: guitarres, ukulele, banjo, piano, contrabaix, serra musical, mandolina, percussió, tambors, acordió i metal·lòfon. Era impossible imaginar-se l’espectacle, però ja sabíem que anava a ser això mateix.

La veu de Robert va ocupar moltíssim. Fins i tot va omplir algun cap buit. Francés, alemany, italià, holandés, castellà. Molts defensors de la lletra en les cançons van desistir en algun moment per incomprensió. La majoria es va acomodar en un so pur i nu que, més enllà del tòpic, parlava per si mateix. Il Gran Teatro Amaro va murmurar per seduir-nos, va cridar per reivindicar. Res d’amplificadors ni amplificacions, tot “de tu a tu”, “vine que t’ho conte”…Això si, en veu alta, s’il vous plaît.

A ningú li va quedar res a dir, en cap idioma. Silenci connotatiu, molts cops. Les cares, les nostres, amb els ulls secs i la boca feta aigua; les seues, des del principi, amb la tendra inèrcia de la ironia feliç, que vol ser. La pròpia de la seua filosofia, que naix i mor amb la música “transeuropea d’entreguerres” que professen. Un record a aquella Europa que va truncar el nazisme, plena d’esperances efervescents que alguns donàvem per perdudes, fins i tot, a la nostra imaginació. Fins que Il Gran Teatro Amaro li va fer un “huequet” a l’Escenari, entre sospirs i trets musicals. Tot es pot.

52f5fd643d8a5d1a68301bffa86e1566_full

Anuncios

Del presente del verbo ‘cambiar’

933947_310635309066769_1568306185_n

Foto de Aaron Duval-illustration

El cambio. El cambio es… El cambio es. Ni será ni fue. ES. Ahora, o nunca. El cambio se pudre si no lo usas en presente. Que no, que no. Que no te piensa esperar. No es ni el último tren ni topicazos del estilo. Es un chasquido que busca eco. ¿Te vas a esperar a que se te ponga la cara como una pasa encontrando “el momento perfecto”? Si lo tienes delante de tus narices, lo que pasa es que el cambio espera alguna propina. Ya que te abre los ojos…