La sang és sang: el nebot de l’Ovidi (en exclusiva)

La sang…és sang. Densa, i densíssima, en un sentit retòric. Pocs vincles hi ha que lliguen més fort. De vegades, el parentiu és una condemna, (ja diuen això de què a la família no l’escollim); d’altres és, com a mínim, una gràcia i una sort. Isaac Montllor ho sap: és el nebot del gran Ovidi. Assegura que el seu cognom no ha influit en la seua carrera com a artista, com a ballarí professional. Però no hi ha cap dubte de què Isaac ha heretat la sensibilitat del cantautor que aquest any hagués fet setanta anys. La sang…és sang.

Isaac està orgullós de cognomenar-se “Montllor”, encara que mai li han agradat els favoritismes. “L’artista naix com a tal, i el carisma es té o no es té”. Segons l’alcoià, “la capacitat d’expressió” és l’element distintiu. Si ha de triar entre els treballs de son tio, Isaac ho té ben clar: “M’emocione cada vegada que l’escolte en M’aclame a tu, la lletra, a més, és preciosa”. Insisteix en què cadascú va escollir camins diferents, però reconeix que ha heretat aquesta sensibilitat per la música, perquè “no pot haver moviment sense musicalitat” en la dansa. El ballarí assegura que el cantautor era “tot interpretació” i que aquesta característica el va fer molt especial. “Recorde que, quan jo era un xiquet i l’observava sempre damunt de l’escenari, desitjava poder arribar a experimentar les sensacions que mon tio vivia allà dalt”. Com a anècdota, Isaac ens explica que l’any passat va tenir la sort de compartir espai amb Maria del Mar Bonet, qui es va sorprendre gratament al saber que era el nebot de l’Ovidi.

‘LO’ BO TAMBÉ ES PEGA. Veure a Isaac ballar convida a desenganxar els peus del terra sense necessitat de fer-ho. Malgrat la seua capacitat per fer volar la imaginació, el nebot de l’Ovidi se sent molt lligat a la seua realitat, a les seues arrels. Al principi, el consideràvem una promesa de la dansa clàssica i contemporània; ara, podem dir que ha saldat el seu deute, i va més enllà. L’any passat, al febrer, va actuar a Alcoi amb l’espectacle Cor perdut, junt a altres membres de la Companyia Nacional de Dansa –que, fins fa molt poc, dirigia Nacho Duato. Isaac va rebre la primera classe de ballet amb set anys, i no ha parat des de llavors. El nebot de l’Ovidi porta onze anys lluitant per aconseguir un reconeixement internacional. Ha actuat tres vegades al Liceu, a Barcelona, i assegura que és “un dels millors teatres” que hi ha. Un amor per aquesta terra, per Catalunya, que també li ve de família.

[Per aquells que ara estan

‘tant’ lluny però ‘tant’ a prop,

‘tant’ a dins de nosaltres.

Per a tu.

(‘A la vida’, Ovidi Montllor)]

 

Per Marta Rosella Gisbert Doménech. Basat en l’article escrit el 3 de març per a El Periódico de Catalunya: ‘Ballarí amb un gran cognom’ (secció Cultura). Ací per veure’l.

Anuncios

Exposición A-DINS en Alcoi (Alacant)

A-DINS. De dins a fora. Que naix de l’interior. Emocions que travessen la pell i afloren de manera natural, sense repressió. Aquesta és l’essència.

Una exposició de dotze obres que es va crear amb motiu del passat TEDx-València. Vaig decidir juntar dues interpretacions d’una mateixa idea: la del ponent, que era, a més, qui la desenvolupava amb el seu discurs durant les xerrades, i la d’un artista. Perquè un concepte no és res si es queda en la teoria, si roman en un únic cervell.

I dotze idees…per a huit ments creatives (pintors/es, il·lustradors/es…), la majoria valencians/es i catalans/es. Segur que vos sonen els noms de Paula Bonet, Joana Santamans, Elena Mir, Manuela Torres, Laura Castelló, Belén Segarra, Iñaki Otaola i Guim Tió. Si no, anirem presentant-los, no patiu!

El resultat, vos convidem a què vingueu a veure’l. AR-TEDxValència es converteix en un petit experiment anomenat A-DINS. Si repetim, és per millorar. Mostra d’art A-DINS; perquè ens naix, simplement.

Vos esperem!

Idea original i organització: Marta Rosella Gisbert Doménech
Col·laboren: AR-TEDxValència i Licores Sinc (Cerol)

*Es podran adquirir prints al preu de 25 euros cadascuna (encara que en l’exposició presentarem una mostra, no l’original, del treball realitzat pels artistes per a AR-TEDxValència). A més, cada obra estarà signada pel seu autor/a.

A-DINS (“a-dentro”). De dentro hacia fuera. Que nace del interior. Emociones que atraviesan la piel y afloran de manera natural, sin represión. Esta es la esencia.

Una exposición de doce láminas que se creó con motivo del pasado TEDx-Valencia. Decidí juntar dos interpretaciones de una misma idea: la del ponente, que era, además, quien la desarrollaba en su discurso durante las charlas, y la de un artista. Porque un concepto no es nada si se queda en la teoría, si permanece en un único cerebro.

Y doce ideas…para ocho mentes creativas (pintores/as, ilustradores/as…), la mayoría valencianos/as y catalanes/as. Seguro que os suenan los nombres de Paula Bonet, Joana Santamans, Elena Mir, Manuela Torres, Laura Castelló, Belén Segarra, Iñaki Otaola y Guim Tió. Si no, iremos presentándolos, ¡no os preocupéis!

El resultado, os invitamos a que vengáis a verlo. AR-TEDxValencia se convierte en un pequeño experimento llamado A-DINS. Si repetimos, es para mejorar. Muestra de arte A-DENTRO; porque nos nace, simplemente.

¡Os esperamos!

Idea original y organización: Marta Rosella Gisbert Doménech
Colaboran: AR-TEDxValencia y Licores Sinc (Cerol)

*Se podrán adquirir prints al precio de 25 euros cada una (aunque en la exposición presentaremos una muestra, no el original, del trabajo realizado por los artistas para AR-TEDxValencia). Además, las obras estarán firmadas por su autor/a.

Marta Rosella Gisbert Doménech

(por Laura Castelló)

Buhobooks, editorial infantil bilingüe apta para padres

Ya se sabe que los búhos son aves rapaces nocturnas, vaya, que no pegan ojo cuando el sol se acuesta. Pues de la misma pasta está hecha Helen M. Docksey, la directora de una nueva editorial infantil bilingüe (inglés español, y viceversa): Buhobooks. Licenciada en Diseño por la Universidad de Liverpool John Moores, ha aprendido a sobrevivir en esta “oscuridad” que nos acecha. Helen lleva ya un tiempo intentando encontrar el interruptor. Tras pasar por Cálamo&Cran y asistir como la única mujer emprendedora durante seis meses a un vivero empresarial –plaza que ganó a través de un concurso de ‘elevator pitch’-, Helen está a punto de cumplir su sueño.

Padres, Buhobooks también os va a ayudar a vosotros a dormir a pierna suelta o a volveros niños otra vez, dependiendo del momento. Fomentar el aprendizaje de idiomas en personas de los 0 a los 99 años; ese es su objetivo. A través de libros ilustrados bilingües en formato papel y digital, la editorial quiere que los niños amplíen su vocabulario, se diviertan e involucren a sus padres, además de ayudar a mejorar la pronunciación a través de audios en español e inglés. Sí, hemos escuchado bien. Buhobooks se basa en la interacción, el intercambio, sin ninguna jerarquía que se base en los conocimientos. Ya lo dicen: nunca se ha aprendido lo suficiente, o nunca se deja de aprender.

¿Qué está tramando ahora? Pues su inminente visita a IlustraTour, el encuentro internacional sobre ilustración y libros ilustrados. Allí, Helen intentará “cazar” algunas ideas de los más grandes, recibir críticas constructivas, hacer contactos con editoriales internacionales. Pero, sobre todo, impulsar el crowdfunding en el que se respalda su proyecto Millie Midnight, ilustrado por la alcoyana Lirios Bou. Una iniciativa que han lanzado a través de Injoinet (¡entrad aquí!) y que necesita un buen empujón. Con el dinero, Helen asegura que tendrán suficiente para producir el primer libro digital de Buhobooks. El álbum, en formato ePUB, estará disponible para iPad, iPhone, y descargable a través de atunes, Amazon… Todo lo que haga falta para que sus usuarios nos sintamos parte de la iniciativa. Millie Midnight, escrita por Gary Hastie, promete convertirse en un estilo Amelia Jane. Y lo prometido es deuda.

Marta Rosella G.D.

‘Natural things’, o com menjar-se un quadre abstracte

Quan entrem en una exposició, del tipus que siga, solem anar ben equipats: ulleres de bucejar, ampolla d’oxígen i, al final, canya de pescar. Dins de l’oceà d’idees esmicolades, fins i tot destrossades, aguantem la respiració uns minuts per captar el màxim de detalls que puguen encaixar en el nostre concepte de realitat. La història del quadre ens ha de quadrar, o entrem en el pànic, en la inestabilitat. Ens enfonsem. Adaptar l’obra al nostre criteri, i no a l’inrevés, és un procés assumit per alguns com una natural thing (quelcom natural).

I precisament així es diu l’exposició de Rubén FresnedaNatural things, que pretén, però, donar una versió un poc diferent d’aquesta teoria. Quan una obra com la seua naix de la destrucció, de la síntesi de la realitat, d’allò abstracte, és poderosa. Ens cautiva i té la primera paraula. Perquè ens descomposa i ens despulla tornant-nos la mirada, com per efecte picassià. I encara que, en última instancia, les associacions continuen deduint-se de manera racional i tornem a la realitat, els sentits han pogut viatjar, desbordats i despistats, per uns segons. El joc és el següent: (realitat), abstracció, (realitat).

Decidim jugar amb Fresneda, i entrem a la sala. La mostra es divideix en dues parts, segons la classificació mental: a una banda, sinestèsia pura i dura; a l’altra, paisatges. Objectivament, uns llenços en vertical a l’oli, plens de difuminats, també de contrastos, amb una línia horitzontal taxativa com a protagonista. El primer és un viatge delicat a través dels sentits. Quantes vegades hem observat un quadre i ens han entrat ganes de tastar-lo, o hem captat la seua olor? Això ens passa ara. Fresneda fa pessigolles als instints mitjançant treballs com Meló d’alger o Cervesa. En el cas dels paisatges, ens capta especialment La nit en rosa, inspirat en el moment posterior a una nevada, o l’anomenat Sense títol (amb l’aigua fins al coll).

El jove artista assegura que Kandinsky, Rothko Eusebi Sempere són els seus tres intocables. Admiteix que fa figuració solament quan es cabreja, que la va avorrir fa un temps. Ara aposta per un treball cromàtic, per una pinzellada discreta que no deixa rastre. El seu treball és un exemple del poder d’allò implícit. Amb el seu traç, ens porta per on vol, controlant la nostra imaginació sense complicar-nos en excés i empenyent-nos a donar el salt perquè botem sobre una base real, finalment. Sense parafernàlies, sense adorns innecessaris. Abstractament però, alhora, demostrant que un quadre no figuratiu també es pot menjar.

(És la primera vegada que el jove alcoià reuneix tota la seua obra en una exposició. Fresneda ha escollit l’edifici de l’Escola Politècnica Superior d’Alcoi (EPSA). Les seues pintures romandran fins el proper dia 22 de juny. Un consell: submergir-vos de cap, i deixar-se suggerir.)

Marta Rosella Gisbert Doménech 

*Article publicat al diari digital Ara Multimèdia

 

(1) Meló d’alger
(2) Sense títol (amb l’aigua fins al coll)
(3) Fotografia real-punt de partida -> (4) Cau la nit II

Estrenos: las chicas de Philipe Le Guay

Esta semana se estrena “Las chicas de la sexta planta”, o cómo un grupo de españolas exiliadas en el París de los sesenta, dedicadas a las tareas del hogar, es capaz de cautivarnos con sus idas y venidas, subidas y bajadas.

Una película francesa con tres apellidos españoles sonoros: Maura (que recibe el César a la Mejor Interpretación de Reparto), Verbeke (de eco argentino) y Dueñas. Esta última, espectacular, la nota discordante entre tanta creencia religiosa. Se trata de una comedia sentimental, de mucha psicología de ambiente, y de valores todavía en el aire. Un bello y pintoresco retrato de grupo, no demasiado forzado, y del momento, de vestuario acertadísimo y toques de humor que enganchan a la pantalla. La atmósfera de Le Guay tiene un “algo” sabroso, dulce, delicado. Mucho tiene que ver en este sentido el personaje masculino interpretado por Fabrice Ludini quien, junto a Natalia Verbeke, nos deleita con una historia de amor aliñada con libertad y nostalgia de futuro que atrapa.

El espectador sigue a las chicas de la sexta planta mientras suben, paulatinamente, los peldaños de la escalera de sus respectivas anécdotas, y echa la mirada atrás unos cuarenta años, como ellas. Es una trama que no promete más de lo que da, pero llega. Eso sí, lo de chicas Almodóvar a la francesa no lo tengo tan claro. Procuremos no tropezarnos con algunas afirmaciones exageradas.

Por Marta Rosella Gisbert Doménech

Un alcoià d’una altra pasta

(el meu petit homenatge a Raül Botella)

Si hem aprés una lliçò de Raül Botella aquesta és que, d’alcoians, n’hi ha de molts colors i tamanys. I ell destacava especialment. Estava fet d’una altra pasta, d’una que havia sorgit de barrejar humor i art.

Diuen que l’art s’ha de poder tocar. Tant de bo Raül ens hagués convidat a passar a l’interior d’un dels seus quadres. Hauríem escodrinyat tot mentre passejàvem pel seu particular i acollidor Alcoi, de Sant Francesc a Santa Rita, descobrint el rostre grotesc dels seus “personatges”. Ens hauríem acabat difuminant en el seu acrílic de bona gana, disfrutant d’un bany futurista, algunes vegades, i força bohemi, d’altres. La distorsió magnífica del seu traç ens allunyaria una mica més encara de la realitat, com un miratge, però la vivesa dels colors ens enlluernaria de tal manera que aterraríem de nou a la terra… Fins que ens topàrem amb la sèrie de “L’ànima de l’estrucat”. Això ja seria el deliri sense fre. Orgies i bacanals de formes i més formes, (amorfes), amb sentit.

Són obres amb personalitat, les de Raül, que sempre deixen un somriure ben marcat a la boca, o al cor, o a l’ànima. La imatge d’un Alcoi que es belluga amb el pas ferm d’una dona ferrenya, o amb els aires locals tenyits de romanticisme dels seus carrers i personatges; en definitiva, a causa del tremolor d’un pinzell disposat a despentinar tots els referents fins ara acceptats com a vàlids.

Raül Botella és molt gran. Ara ell és el protagonista del nostre quadre. M’he quedat amb ganes d’entrevistar-lo. I, després de sumergir-me en el seu treball, en moltes més. Gràcies pel teu talent, irrepetible.

Per Marta Rosella Gisbert Doménech

PERSONATGES (R.B.)