Una experiència Von Bismark

Com si, de sobte, una de les grans dives de la dècada dels cinquanta es desenganxara del mític pòster pin-up de qualsevol habitació i inundés l’espai d’extravagància, sensualitat, i molt de fum i maquillatge. I, darrere d’aquella cortina feta d’un teixit pseudorreal, la insinuació d’una jove rossa (o no) amb gairebé més tatuatges que pell. Obrim els ulls. Però tot continua més o menys igual.

El seu nom verge és Irene López. Però allò que realment la defineix és “xica psychobilly” (barreja de punk rock, rockabilly, entre d’altres). Vinila, explica, ve de la passió crònica que sent vers els vinils. És una amant de l’hiper(dia)bòlic burlesque. Pur espectacle. Nosaltres encara la mirem, atònits, des del llit, mentre ella prova de llevar-se els últims trossets de Blu-Tack. En bon moment (…), la súper-heroïna retro decideix fer funcionar la ràdio. Recordem que, a les seues actuacions, sempre promet al públic que el portarà als orígens del rock. Però ara és massa matí… Decidim adaptar-se a les cançons amb un canvi de posició, seguit dels “cinc minutets més”.

Però no arribem ni al minut… i Vinila ja s’ha posat a cantar, deixant al penjador tot el seu accent andalús (de Peligros…). Tira dels llençols i ens sacseja mentre exclama: “Jo sóc molt millor en directe, veritat que si?” Assentim i ens girem cap a l’altre costat. No ens queden forces, precisament perquè ens hem imaginat al Calderón, amb un ambient propi de cabaret, sense deixar de ballar i de passar-ho bé amb ella. Tornem a corroborar que Vinila Von Bismark, però, està feta d’una altra pasta.

Portem aproximadament un quart d’hora de concert privat quan Vinila ens demana un trapezi. És una artista realment polifacètica. De totes maneres, no en tenim, així que, a canvi, li oferim un café. Amb la gravetat vocal que la caracteritza quan canta, ens explica que ha de marxar, que ha quedat amb els Lucky Dados (estranyes coincidències… aquests no estaran també al teatre d’Alcoi?). Ens llança un petó que es perd en l’aire i, sense deixar de banda el seu carácter esperpèntic, grotesc, fa un drama quan es lleva el mocador estil Audrey. Diu que se’l podem quedar, de record. Torna a la seua posició immòbil del pòster, on l’esperen uns talons grocs amb lunars, junt a Rachel Arieff. Demà comprarem l’entrada pel seu espectacle de divendres 31 de maig. Se’ns dibuixa un tímid somriure, i continuem dormint.

Per Marta Rosella Gisbert Doménech

Anuncios

Swimming

Yo soy de las que piensa que la mayoría de cosas están dichas, pensadas. La mayor parte de las historias, contadas; las grandes recetas, inventadas y cocinadas. A las pruebas me remito. Esta tarde, después de comer, me sentía feliz al pensar que iba a escribir, por fin, un nuevo post y titularlo así: “Es hora de nadar o hundirse”. He “googleado” por curiosidad y había cientos de entradas con esta maravillosa y metafórica frase que yo creía que había inventado el guionista de Coyote Ugly. Dulce ignorancia la mía. Pero, vaya, sí que creo en los “refritos” con futuro, y en la importancia de rescatarlos.

“Es tiempo de seguir nadando. A cada cual, su estilo (aconsejamos que no sea en modo “dorso”, para no perderse ni un detalle del recorrido). Volver a coger el ritmo…poco a poco. La meta, por una vez, no será la tierra firme, sino que contará cada brazada, cada respiración. Cada impulso. Disfrutaremos del trayecto, sin volver la vista atrás, por su unicidad, por su sabor efímero. No nadaremos en solitario. Miles de cabezas asomarán, entre las aguas. Por cada brazo que intente hundirnos, habrá otro que nos ayude a salir a flote. Y, si no, siempre confiaremos en nuestra técnica. Keep on swimming.”